A mi posa'm un mar i muntanya, si us plau

Fa poc que m'he unit a una colla castellera. Tot i que sempre m'ha fascinat el món casteller mai havia tingut l'oportunitat de formar part d'aquest món fins ara. És una experiència increïble, se'm fa tant difícil de definir i explicar que l'únic que se m'acut dir és que, per mi, és un acte tan especial i colpidor com el d'anar a pescar un pop.

Un sol de mitja tarda d'estiu observa atent la preparació, lenta i mecànica, dels pocs estris que s'amunteguen als meus peus: ulleres de silicona, aletes de pala curta, tub de canella curta i boca petita i una bossa de xarxa amb cordó de niló.

És just en aquest interval del dia, quan el sol comença el seu vermell descens i les aigües tèbies es calmen que l'univers marí cobra vida, i entre els milers d'espècies que habiten sota el nostre mar, una en especial, m'ha portat aquesta tarda a una caleta del Mare Nostrum.
Un cefalòpode de tres cors i vuit braços.

A la plaça de cop s'han acabat les rialles, tan sols els somriures il·lusionats i nerviosos es dibuixen a les nostres cares. 

Obrim motxilles i preparem faixes i mocadors. 

Els músics afinen els instruments. 

La cap de colla en breu començarà a cantar la pinya.
La canalla enfaixada corra nerviosa a les seves posicions.

Un altre poble i un altre plaça on dotzenes d'ulls observen embadalits les nostres anades i vingudes mentre la flaire, dolça i primitiva, d'unes muntanyes eternes es mescla amb les olors d'un poble de pedra que, gairebé, ha aconseguit que aquest present de novetats fútils i volàtils no li robin el seu passat.

El pop es prepara per sortir de caça, jo també.

La cap de colla canta la pinya, jo faig de crossa.

El pop aparta i recol·loca  les pedres i petxines que va reunir la nit anterior per a protegir-se de morenes, congres i altres depredadors. Tímidament al principi apareixen, a la boca del cau on s'amaga, un parell de tentacles i uns ulls que guaiten l'entorn per cerciorar-se què és segur. Llavors surt del cau i repta sobre pedres i algues a la recerca d'una presa. Sol atreure a les seves víctimes movent ràpidament la punta d'un tentacle com si fos un cuc; crustacis i petits peixos solen caure en l'engany, i en el cas que la sort els alerti del parany el pop es propulsarà amb velocitat torpedinera sobre l'animal per clavar-li el seu potent bec, esquerdant, d'un sol cop closques i embolcalls.

Com un arquitecte la cap de colla munta la pinya: alinea cossos, quadra espais, mesura alçades i recol·loca postures. Ho hem assajat molts cops, però res pot quedar en mans de la sort perquè, quan les gralles sonin, la pinya ha de ser un bloc inamovible, una massa humana de forces contraposades que ajudaran a fer possible, altre cop, la meravella del castell.

M'endinso al mar fins que l'aigua cobreix els meus genolls. Les ulleres reposen al voltant del meu coll. Mentre em col·loco les aletes observo amb delit aquest mirall cristal·lí que llepa la meva pell reescalfada després de tot un dia sota un sol abrasador d'un inclement més d'agost. 

Al mar no li importa si porto vestit de bany o biquini, si vaig a la moda o si he anat quatre vegades per setmana al gimnàs per a lluir tauleta i fibra. Al mar no l'importa si porto maquillatge, si tinc les puntes obertes, si la gravetat comença a ser evident en certes parts del meu cos. El mar no entén d'estúpides manies supèrflues, el mar en la seva indolència em dóna llibertat de componiment. Submergeixo la resta del cos i em col·loco les ulleres mentre la flaire de la ginesta en flor que m'arriba de la serra de Tramuntana es cola per últim cop dins el meu nas.

M'ajusto el mocador per tapar-me les orelles, m'agafo a la faixa del contrafort i somric al baix. Tots estem nerviosos però molt engrescats. Miro per sobre els caps, a l'horitzó les muntanyes ens desafien a ser tan altes i tan fermes com elles. La seva presencia és hipnòtica, no puc retirar la mirada fins que, de cop, uns ulls plens de vida s'interposen entre les muntanyes i jo, és l'altra crossa que em pica l'ullet mentre fa una conya que provoca les rialles de la pinya i un toc d'atenció amb un to seriós, pero molt mal dissimulat, de la cap de colla. 

Uns segons de silenci i sentim la retalia: 

-Baixos agafaaats, contraforts afagaaaats, rengles rectes i donant piiiit!!

-Agulles preparadeeees, agulles dins!!

-Crosses preparadeeeees –M'ajupo i encasqueto un peu frec a frec entre els del baix i mitja dotzena de peus més (es en aquest punt on agraeixo calçar un 37)- 

-Crosses dins!! -Llisco amunt amb l'ajuda del primer lateral i acoblo el meu cos sota l'aixella del baix fins que quedem totalment encaixats, o gaire bé. 

Inspiro suaument, afermo cames, recol·loco peus i somric, somric perquè és màgic pensar que estic dins un castell mentre a la soca d'un pi i neix un rovelló.

El silenci sota el mar és una simfonia de sons únics, la meva compassada respiració, el gairebé inaudible xipolleig de les aletes i el rumor engolat de les ones empenyent la costa. Els braços enganxats al cos no es mouen. Les cames m'empenyen amb moviments rítmics i pausats. Els meus ulls espien cada roca, cada bosc d'algues cercant una pila de closques, petxines i pedretes amuntegades i fora de lloc.

La pinya batega, es xiuxiuegen demandes, algú gemega, algú esbufega. 

La pinya grinyola quan pugen els segons. Segons de cossos robustos que fan que els genolls dels baixos cedeixin un centímetre. Les crosses compensem. Els laterals premsen les seves cames, els vents donen suport als seus braços, les falques no deixen que les rengles es moguin, els contraforts tiben faixa i donen pit. 

Tothom treballa a una. Tothom treballa en un respectuós i, gaire bé, litúrgic silenci.

Localitzo a la meva primera presa atrinxerada sota el repeu que forma una roca solitària en un desert de sorra. Aletejo suaument, sense produir cap soroll. Em posiciono just en la seva vertical, omplo els pulmons i inclinant el tors cap endavant em submergeixo en silenci. Començo a descendir amb la vista clavada en aquest repeu on s'atrinxera un polp de cent ventoses. Compenso la pressió de les oïdes. Baixo un parell de metres més i torno a compensar. Un metre més i em detinc. En suspensió, cap per avall, quieta, alerta.
El meu cor comença a bategar més de pressa, espero una mica més. Espero immòbil fins a formar part de l'entorn sense alterar-lo.

Sonen les gralles, caixes i tambors entonant el toc de castell. Pugen terces. Lleugeres i finetes però amb una fermesa incontestable. S'afermen sobre els segons, es miren entre elles, es calibren forces, es pengen esquenes i es claven puntes. 
Colzes amunt, mosseguen les puntes d'un coll de camisa que s'han guanyat en un bateig que mai oblidaran. 
Dosos a pinya, la cosa es posa seriosa, la nostra canalla puja, ara és quan el pes de la responsabilitat s'afegeix al pes del tronc que ja suportem. 

Serrem dents i apretem el cul determinats, el castell és nostre i no farem llenya.

Espero una mica més. Els pulmons em cremen demanant a crits expulsar una glopada d'aire, no els ho permeto. A poc a poc el pop treu un dels seus tentacles. Confiat treu mig cos. Lentament allargo la meva mà intentant desplaçar la menor quantitat d'aigua possible perquè si no podria alertar al polp de la meva presència. Els meus dits gairebé freguen la roca, realitzo un moviment ràpid i precís introduint la meva mà en el seu recer i el capturo estrenyent els meus dits al seu voltant tan fort com puc.

Acotxador a pinya, enxaneta a pinya. Els més menuts, els més valents, els que ens portaran al cim pugen com petits esquirols grimpant de cama a cama d'espatlla a espatlla, tan seriosos i concentrats que fan que molts ulls es neguin d'emoció. L'acotxador s'arrauleix, com un petit cranc, entre els caps dels dosos just abans que l'enxaneta arribi i amb un moviment de ballarina li passi una cama per sobre fins a quedar col·locada. L'enxaneta ja és dalt i amb un moviment precís i orgullós llança un petó al cel i aixeca la seva maneta. 

Els músics interpreten un trino sobre les notes re i mi, és el toc d'aleta. Hem coronat!

Una estrebada seca del meu braç fa que el pop s'aferri desesperat a les parets de la seva cova. Sabent que s'hi juga la vida m'escup una glopada de tinta, la seva estratègia és inútil, sap que està perdut, els dos ho sabem.
Una altra estrebada seca de la meva mà li arrenca d'arrel les esperances.

Dins la pinya no podem contenir l'emoció es senten exclamacions pronunciades sotovoce per l'esforç que estem fent: Molt bé collons! Gaaas pinya que ja ho tenim!

Enroscat al meu braç, les seves ventoses pinten senyals de prohibit sobre la meva pell. Aletejo amb força cap a la superfície. Un doll d'aigua és expulsat per l'aire dels meus pulmons a través del tub, inspiro amb força mentre dono la volta a la bossa que forma el seu cap per encegar-lo.

Buido la bossa arrencant els seus òrgans que, irònicament, seran pastura de les preses que ell aguaitava.

Els seus nervis continuen lluitant, segueix enervat. 

Finalment, cec, es rendeix tantejant amb els seus tentacles la brisa d'una perfecta posta de sol en una petita cala del mediterrani.

Alatejo cap a la vorera, sommric. Ha estat un acte primitiu, la meva coirassa unes ulleres, les meves armes les mans, el meu objectiu un animal ancorat al seu territori, i entre ell i jo un mar infinit, inhospit, maravellós.

L'enxaneta i l'acotxador llisquen esquenes avall amb un somriure temorenc mentre els seus ullets cerquen la mirada de mares i pares orgullosos i commoguts. Els dosos encreuen braços orgullosos, han crescut i aquest any també aguanten pes, abans de separar-se per anar a buscar la pinya. 

Les terces somriuen, les puntes del coll de camisa rosegades són testimoni provat del seu esforç. Els segons, tot i la seva contundent presència, no poden amagar la satisfacció gaire bé infantil de la fita assolida, mentre rodolen per sobre la pinya acompanyats pel redoblament dels músics fins a tocar el terra. 

S'obre la pinya i els baixos suats, les crosses despentinades, els contraforts adolorits, laterals i vents de braços enrampats i canells cruixits, agulles, falques... Tots, tota la colla esclata amb un bramar exultant. No sentim el dolor, ni el cansament, la grandesa de construir un castell fa que en aquells moments compartim una estranya sensació de felicitat i d'emocions desbordades. 

Un moment únic en el qual el temps es para, en el que tot queda en suspens i tan sols la colla té cabuda entre les muntanyes que, sornegueres, ens contemplen.

Així doncs, arribats a aquest punt, a mi no em feu triar i serviu-me un mar i muntanya, perquè jo tinc la ferma creença que sempre quedarà un pop més gran per pescar i un castell més alt per construir i sé que tindré la gran sort de poder-hi ser en tots dos moments.