Fa
poc que m'he unit a una colla castellera. Tot i que sempre m'ha
fascinat el món casteller mai havia tingut l'oportunitat de formar
part d'aquest món fins ara. És una experiència increïble, se'm fa
tant difícil de definir i explicar que l'únic que se m'acut dir és
que, per mi, és un acte tan especial i colpidor com el d'anar a
pescar un pop.
Un
sol de mitja tarda d'estiu observa atent la preparació, lenta i
mecànica, dels pocs estris que s'amunteguen als meus peus: ulleres de
silicona, aletes de pala curta, tub de canella curta i boca petita i
una bossa de xarxa amb cordó de niló.
És
just en aquest interval del dia, quan el sol comença el seu vermell
descens i les aigües tèbies es calmen que l'univers marí cobra
vida, i entre els milers d'espècies que habiten sota el nostre mar,
una en especial, m'ha portat aquesta tarda a una caleta del Mare
Nostrum.
Un cefalòpode de tres cors i vuit braços.
Un cefalòpode de tres cors i vuit braços.
A
la plaça de cop s'han acabat les rialles, tan sols els somriures
il·lusionats i nerviosos es dibuixen a les nostres cares.
Obrim
motxilles i preparem faixes i mocadors.
Els músics afinen els
instruments.
La cap de colla en breu començarà a cantar la pinya.
La canalla enfaixada corra nerviosa a les seves posicions.
La canalla enfaixada corra nerviosa a les seves posicions.
Un
altre poble i un altre plaça on dotzenes d'ulls observen embadalits
les nostres anades i vingudes mentre la flaire, dolça i primitiva, d'unes
muntanyes eternes es mescla amb les olors d'un poble de pedra que,
gairebé, ha aconseguit que aquest present de novetats fútils i
volàtils no li robin el seu passat.
El
pop es prepara per sortir de caça, jo també.
La
cap de colla canta la pinya, jo faig de crossa.
El
pop aparta i recol·loca les pedres i petxines que
va reunir la nit anterior per a protegir-se de morenes, congres i
altres depredadors. Tímidament al principi apareixen, a la boca del
cau on s'amaga, un parell de tentacles i uns ulls que guaiten
l'entorn per cerciorar-se què és segur. Llavors surt del cau i
repta sobre pedres i algues a la recerca d'una presa. Sol atreure a
les seves víctimes movent ràpidament la punta d'un tentacle com si
fos un cuc; crustacis i petits peixos solen caure en l'engany, i en
el cas que la sort els alerti del parany el pop es propulsarà amb
velocitat torpedinera sobre l'animal per clavar-li el seu potent bec, esquerdant, d'un sol cop closques i embolcalls.
Com
un arquitecte la cap de colla munta la pinya: alinea cossos, quadra
espais, mesura alçades i recol·loca postures. Ho hem assajat molts
cops, però res pot quedar en mans de la sort perquè, quan les
gralles sonin, la pinya ha de ser un bloc inamovible, una massa
humana de forces contraposades que ajudaran a fer possible, altre
cop, la meravella del castell.
M'endinso
al mar fins que l'aigua cobreix els meus genolls. Les ulleres reposen
al voltant del meu coll. Mentre em col·loco les aletes observo amb
delit aquest mirall cristal·lí que llepa la meva pell reescalfada
després de tot un dia sota un sol abrasador d'un inclement més
d'agost.
Al mar no li importa si porto vestit de bany o biquini, si
vaig a la moda o si he anat quatre vegades per setmana al gimnàs per
a lluir tauleta i fibra. Al mar no l'importa si porto maquillatge, si
tinc les puntes obertes, si la gravetat comença a ser evident en certes parts
del meu cos. El mar no entén d'estúpides manies supèrflues, el mar
en la seva indolència em dóna llibertat de componiment. Submergeixo
la resta del cos i em col·loco les ulleres mentre la flaire de la
ginesta en flor que m'arriba de la serra de Tramuntana es cola
per últim cop dins el meu nas.
M'ajusto
el mocador per tapar-me les orelles, m'agafo a la faixa del
contrafort i somric al baix. Tots estem nerviosos però molt
engrescats. Miro per sobre els caps, a l'horitzó les muntanyes ens
desafien a ser tan altes i tan fermes com elles. La seva presencia és
hipnòtica, no puc retirar la mirada fins que, de cop, uns ulls plens
de vida s'interposen entre les muntanyes i jo, és l'altra crossa que
em pica l'ullet mentre fa una conya que provoca les rialles de la
pinya i un toc d'atenció amb un to seriós, pero molt mal dissimulat, de
la cap de colla.
Uns segons de silenci i sentim la retalia:
-Baixos
agafaaats, contraforts afagaaaats, rengles rectes i donant piiiit!!
-Agulles preparadeeees, agulles dins!!
-Crosses preparadeeeees –M'ajupo i encasqueto un peu frec a frec entre els del baix i mitja
dotzena de peus més (es en aquest punt on agraeixo calçar un 37)-
-Crosses dins!! -Llisco amunt amb l'ajuda del primer lateral i acoblo el
meu cos sota l'aixella del baix fins que quedem totalment encaixats,
o gaire bé.
Inspiro suaument, afermo cames, recol·loco peus i
somric, somric perquè és màgic pensar que estic dins un castell
mentre a la soca d'un pi i neix un rovelló.
El
silenci sota el mar és una simfonia de sons únics, la meva
compassada respiració, el gairebé inaudible xipolleig de les aletes
i el rumor engolat de les ones empenyent la costa. Els braços
enganxats al cos no es mouen. Les cames m'empenyen amb moviments
rítmics i pausats. Els meus ulls espien cada roca, cada bosc
d'algues cercant una pila de closques, petxines i pedretes
amuntegades i fora de lloc.
La
pinya batega, es xiuxiuegen demandes, algú gemega, algú esbufega.
La pinya grinyola quan pugen els segons. Segons de cossos robustos
que fan que els genolls dels baixos cedeixin un centímetre. Les
crosses compensem. Els laterals premsen les seves cames, els vents
donen suport als seus braços, les falques no deixen que les rengles es moguin, els contraforts tiben faixa i donen pit.
Tothom treballa a
una. Tothom treballa en un respectuós i, gaire bé, litúrgic
silenci.
Localitzo
a la meva primera presa atrinxerada sota el repeu que forma una roca
solitària en un desert de sorra. Aletejo suaument, sense produir cap
soroll. Em posiciono just en la seva vertical, omplo els pulmons i
inclinant el tors cap endavant em submergeixo en silenci. Començo a
descendir amb la vista clavada en aquest repeu on s'atrinxera un polp
de cent ventoses. Compenso la pressió de les oïdes. Baixo un parell
de metres més i torno a compensar. Un metre més i em detinc. En
suspensió, cap per avall, quieta, alerta.
El meu cor comença a bategar més de pressa, espero una mica més. Espero immòbil fins a formar part de l'entorn sense alterar-lo.
El meu cor comença a bategar més de pressa, espero una mica més. Espero immòbil fins a formar part de l'entorn sense alterar-lo.
Sonen
les gralles, caixes i tambors entonant el toc de castell. Pugen
terces. Lleugeres i finetes però amb una fermesa incontestable.
S'afermen sobre els segons, es miren entre elles, es calibren forces,
es pengen esquenes i es claven puntes.
Colzes amunt, mosseguen les puntes d'un coll de camisa que s'han guanyat en un bateig que mai oblidaran.
Dosos a pinya, la cosa es posa seriosa, la nostra canalla puja, ara és quan el pes de la responsabilitat s'afegeix al pes del tronc que ja suportem.
Colzes amunt, mosseguen les puntes d'un coll de camisa que s'han guanyat en un bateig que mai oblidaran.
Dosos a pinya, la cosa es posa seriosa, la nostra canalla puja, ara és quan el pes de la responsabilitat s'afegeix al pes del tronc que ja suportem.
Serrem dents i apretem el cul determinats, el
castell és nostre i no farem llenya.
Espero
una mica més. Els pulmons em cremen demanant a crits expulsar una
glopada d'aire, no els ho permeto. A poc a poc el pop treu un dels
seus tentacles. Confiat treu mig cos. Lentament allargo la meva mà
intentant desplaçar la menor quantitat d'aigua possible perquè si
no podria alertar al polp de la meva presència. Els meus dits
gairebé freguen la roca, realitzo un moviment ràpid i precís introduint la meva mà en el seu recer i el capturo estrenyent els meus
dits al seu voltant tan fort com puc.
Acotxador
a pinya, enxaneta a pinya. Els més menuts, els més valents, els que
ens portaran al cim pugen com petits esquirols grimpant de cama a
cama d'espatlla a espatlla, tan seriosos i concentrats que fan que
molts ulls es neguin d'emoció. L'acotxador s'arrauleix, com un petit
cranc, entre els caps dels dosos just abans que l'enxaneta arribi i
amb un moviment de ballarina li passi una cama per sobre fins a
quedar col·locada. L'enxaneta ja és dalt i amb un moviment precís
i orgullós llança un petó al cel i aixeca la seva maneta.
Els
músics interpreten un trino sobre les notes re i mi, és el toc
d'aleta. Hem coronat!
Una
estrebada seca del meu braç fa que el pop s'aferri desesperat a les
parets de la seva cova. Sabent que s'hi juga la vida m'escup una
glopada de tinta, la seva estratègia és inútil, sap que està
perdut, els dos ho sabem.
Una altra estrebada seca de la meva mà li arrenca d'arrel les esperances.
Una altra estrebada seca de la meva mà li arrenca d'arrel les esperances.
Dins
la pinya no podem contenir l'emoció es senten exclamacions
pronunciades sotovoce per l'esforç que estem fent: Molt bé collons!
Gaaas pinya que ja ho tenim!
Enroscat
al meu braç, les seves ventoses pinten senyals de prohibit sobre la
meva pell. Aletejo amb força cap a la superfície. Un doll d'aigua
és expulsat per l'aire dels meus pulmons a través del tub, inspiro
amb força mentre dono la volta a la bossa que forma el seu cap per
encegar-lo.
Buido
la bossa arrencant els seus òrgans que, irònicament, seran pastura
de les preses que ell aguaitava.
Els
seus nervis continuen lluitant, segueix enervat.
Finalment, cec, es rendeix
tantejant amb els seus tentacles la brisa d'una perfecta posta de sol
en una petita cala del mediterrani.
Alatejo cap a la vorera, sommric. Ha estat un acte primitiu, la meva coirassa unes ulleres, les meves armes les mans, el meu objectiu un animal ancorat al seu territori, i entre ell i jo un mar infinit, inhospit, maravellós.
L'enxaneta
i l'acotxador llisquen esquenes avall amb un somriure temorenc mentre
els seus ullets cerquen la mirada de mares i pares orgullosos i
commoguts. Els dosos encreuen braços orgullosos, han crescut i aquest any també aguanten pes, abans de separar-se per anar a
buscar la pinya.
Les terces somriuen, les puntes del coll de camisa
rosegades són testimoni provat del seu esforç. Els segons, tot i
la seva contundent presència, no poden amagar la satisfacció gaire
bé infantil de la fita assolida, mentre rodolen per sobre la pinya acompanyats pel
redoblament dels músics fins a tocar el terra.
S'obre la pinya i els
baixos suats, les crosses despentinades, els contraforts adolorits,
laterals i vents de braços enrampats i canells cruixits, agulles,
falques... Tots, tota la colla esclata amb un bramar exultant. No sentim el dolor, ni el cansament,
la grandesa de construir un castell fa que en aquells moments
compartim una estranya sensació de felicitat i d'emocions
desbordades.
Un moment únic en el qual el temps es para, en el que
tot queda en suspens i tan sols la colla té cabuda entre les
muntanyes que, sornegueres, ens contemplen.
Així
doncs, arribats a aquest punt, a mi no em feu triar i serviu-me un
mar i muntanya, perquè jo tinc la ferma creença que sempre quedarà
un pop més gran per pescar i un castell més alt per construir i sé
que tindré la gran sort de poder-hi ser en tots dos moments.
